Avui podria ser un dia qualsevol, d'un mes qualsevol i d'un any qualsevol. Però no ho és. Perquè avui, un altre cop, s'ha tornat a fer el silenci dins nostre. Perquè avui tot torna a estar buit de tu, Joan...

Durant aquest últim mes, hem hagut d'aprendre a viure sense la teva companyia, sense els teus esclats de riure, sense la teva dedicació a l'ensenyança i sense la teva simple i tan necessària presència.

Però el que potser tu no sabies, Joan, i fins i tot nosaltres tampoc, és que amb la teva entrega cap als altres, vas aconseguir quedar-te entre nosaltres per sempre. Perquè tots portem una mica de Juanito dins nostre i cada dia formes part de les nostre vivències.

Tu ets vas fer imprescindible en les nostres vides. Ens vas acostumar a tu. Eres el mestre, el company, però sobretot eres l'amic.

Així, nosaltres serem els teus ulls, els teus peus, les teves mans; i tu, el nostre cor.

Joan, vius per sempre a través nostre. Però malgrat això, et trobem a faltar, amic. No t'oblidis de nosaltres. Nosaltres no ho podrem fer mai.