Joan,

Escric aquestes paraules després de varies setmanes que ens has deixat.

Ara és quan ens adonem que tu no hi ets, quan ens pensem que tu encara ets aquí, quan revivim situacions en que tu participaves, quan recordem les teves intervencions en les reunions de l'Equip Directiu, quan recordo les xerrades en el meu despatx, des de les exaltades reivindicacions (incloses les amenaces de dimissió) fins els comentaris sobre els alumnes i les entrevistes amb els pares, i des de les converses més filosòfiques (educació dels fills, dels alumnes, actituds dels pares...) fins a les més de lleure (excursions, estrelles, GPS, telescopis...), quan recordo aquests darrers anys quan pujaves a casa als Pirineus i acompanyaves d'excursió al P. Elies i al P. Armengol...

En totes aquestes vivències sempre em queda el record d'una persona que s'implicava al màxim en tot el que feia: la intensitat de les classes a automoció, la intensitat en la tutoria, la manera com feies teus els problemes dels alumnes i de les famílies, l'entusiasme en les sortides de convivències, la intensitat de la feina com a coordinador, la intensitat en la lluita per millorar el departament i els mitjans per donar les classes i equipar els tallers, la intensitat del teu somriure i sobretot del teu riure, la intensitat de la teva tos i dels teus roncs...

Aquesta és la lliçó que hem après: implicar-se i viure amb intensitat.